Marco Boato
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 27 juliol 1944  (80 anys)Venècia (Itàlia) | ||
 Diputat de la República d'Itàlia | |||
| 21 abril 2006 – 28 abril 2008 Legislatura: quinzena legislatura de la República Italiana | |||
| Diputat de la República d'Itàlia | |||
| 17 maig 2001 – 27 abril 2006 Legislatura: catorzena legislatura de la República Italiana | |||
| Diputat de la República d'Itàlia | |||
| 26 abril 1996 – 29 maig 2001 | |||
| Diputat de la República d'Itàlia | |||
| 22 abril 1992 – 14 abril 1994 | |||
.svg){kind=logo} Senador del Senat italià | |||
| 2 juliol 1987 – 22 abril 1992 | |||
| Diputat de la República d'Itàlia | |||
| 20 juny 1979 – 11 juliol 1983 | |||
| Dades personals | |||
| Formació | Universitat de Trento | ||
| Activitat | |||
| Lloc de treball | Roma | ||
| Ocupació | polític | ||
| Partit | Itàlia Verda (2013–) Lotta Continua | ||
| Família | |||
| Germans | Michele Boato | ||
Marco Boato (Venècia, 27 de juliol de 1944) és un polític italià, que exerceix de copresident del Consell federal d'Europa Verda.
Va ser diputat de la Cambra dels Diputats d'Itàlia en cinc legislatures compreses entre 1979 i 2008, així com senador del Senat d'Itàlia entre 1987 i 1992. Antic membre del consell presidencial de la Federació dels Verds,[1] també va ser membre del consell federal nacional del partit.[2]
Trajectòria
[modifica]El 1969 va ser un dels fundadors, juntament amb Adriano Sofri, Paolo Sorbi, Mauro Rostagno, Guido Viale, Paolo Brogi i Giorgio Pietrostefani, del moviment polític comunista Lluita Continua.[3]
Alineat amb el cristianisme progressista, l'any 1973 va ser un dels impulsors del moviment Cristians pel Socialisme.[4] Posteriorment, es va unir a la Democràcia Proletària i al Partit Radical. Ha estat diputat i senador diverses vegades entre 1979 i 2008.
Té el rècord del discurs més llarg de la història de la Cambra dels Diputats italiana, pel discurs que va pronunciar l'any 1981 amb una durada de més de 18 hores i 5 minuts contra la pròrroga d'un any de detenció policial establerta per un decret llei de Francesco Cossiga.[5][6]
Demandat pel jutge Guido Salvini per declaracions escandaloses, difamatòries i calumniosos contra ell durant el judici contra Sofri i altres antics militants de Lluita Continua, el 31 de gener de 2001 va ser declarat inviolable pel Senat d'acord amb l'article 68 de la Constitució italiana. Després, el 5 de febrer de 2003, la secció segona civil del Tribunal d'Apel·lació de Milà va impugnar aquesta declaració del Senat[7] i la Cort Constitucional d'Itàlia la va anul·lar amb la sentència núm. 329 de 13 d'octubre de 2006.[8]
Referències
[modifica]- ↑ «Econews del 5 marzo 2010» (en italià). Verdi.it, 05-03-2010. Arxivat de l'original el 2011-02-11. [Consulta: 6 abril 2010].
- ↑ «Componenti del Consiglio Federale nazionale (quota nazionale) eletti» (en italià). Verdi.it, 24-11-2013. Arxivat de l'original el 2014-02-21. [Consulta: 16 febrer 2014].
- ↑ «Marco Boato Il nostro ' 68 aiutò la città» (en italià). Repubblica.it, 09-09-2000. [Consulta: 27 juliol 2023].
- ↑ Tessari, Gianpaolo. «La dinastia dei "Boatos"» (en italià). Repubblica.it, 06-03-2008. Arxivat de l'original el 2013-04-13. [Consulta: 11 febrer 2021].
- ↑ «Boato recordman di durata, parlò per 18 ore di fila» (en italià). Ricerca.Gelocal.it, 29-07-2004. [Consulta: 27 juliol 2023].
- ↑ «Quando eravamo noi radicali a fare ostruzionismo» (en italià). Panorama.it. [Consulta: 27 juliol 2023].
- ↑ «N. 13 Ricorso per Conflitto di Attribuzione 4 agosto 2004» (en italià). GazzettaUfficiale.it, 20-10-2004. [Consulta: 20 gener 2018].
- ↑ «Sentenza 13 ottobre 2006, n. 329» (en italià). Eius.it. [Consulta: 20 gener 2018].