Vés al contingut

Escala cromàtica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'escala cromàtica[1] és una escala integrada per dotze sons, separats per distàncies de semitò. Es va formar a partir de l'escala diatònica, alterant cromàticament (del grec antic χρῶμα (chrṓma) = «color») algunes notes, és a dir: convertint per exemple el do en un do sostingut, que segueix sent en un principi un do, però d'un altre color.[2]

Escala cromàtica completa ascendint i descendint

D'aquesta manera, l'escala cromàtica compta amb dos tipus de semitons:

  • semitons cromàtics (= intervals de primera augmentada) entre notes que comparteixen nom, com per exemple do i do sostingut
  • semitons diatònics (= intervals de segona menor) entre notes que no comparteixen nom, com do sostingut i re

Històricament, aquests semitons tenen tamanys diferents, en funció del sistema d'afinació:

  • En l'afinació pitagòrica, pròpia de l'edat mitjana, els semitons cromàtics són majors que els diatònics.
  • En els temperaments mesotònics, propis dels segles XVI i XVII, els semitons diatònics són majors que els cromàtics.[3]

Tanmateix, durant el barroc els temperaments tendeixen progressivament a igualar els dos semitons, per a poder emprar les tecles negres indistintament com a sostingut o com a bemoll, evolucionant finalment cap al temperament igual. En el cas de la guitarra, ja es feia servir de facto el temperament igual des del 1600, podent transportar la música per qualsevol tonalitat.[4]

El 1627, el matemàtic francès Marin Mersenne ja va formular amb precisió la relació entre longitud de corda i freqüència en la seva obra Armonia Universal. Això determinaria una escala en la qual tots els intervals són iguals (12 semitons) basada en una progressió geomètrica de raó , la qual cosa posibilitava modular o transportar de manera il·limitada al preu d'eliminar les proporcions justes de la quinta i la quarta. Amb això, desapareixia la coma pitagòrica.[5] Tanmateix, a la majoria dels instruments, el temperament igual encarà tardarà segles en convertir-se en habitual.

Malgrat el temperament igual, en la música tonal major-menor els cromatismes no contradiuen l'estructura diatònica, que segueix sent el fonament, sinó que més aviat l'enriqueixen amb un «colorit» adicional. No serà fins l'arribada de l'atonalitat a principis del segle XX que tots els semitons seràn de deveres iguals, no només quant al seu tamany, sinó també pel que respecta a la seua funció. Llavors resultarà completament indiferent que una tecla negra s'escriga com a bemoll o com a sostingut - Igor Stravinsky, per exemple, renuncià als bemolls en composicions atonals.[6]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Víctor Manuel González Cabrera. Física Fundamental. Editorial Progreso, 1996, p. 177–. ISBN 978-970-641-097-9 [Consulta: 6 març 2013]. 
  2. Article Diatonik-Chromatik-Enharmonik al MGG-Online
  3. Article Semitone al Grove Music Online
  4. Joan Carles i Amat, Guitarra española y vandola, ed. Lleida 1627, capítol 7
  5. [enllaç sense format] https://web.educastur.princast.es/ies/pravia/carpetas/profes/departam/mates/musica/index.htm Arxivat 2012-01-18 a Wayback Machine. (data de consulta: 08/04/2012)
  6. vegeu per exemple: Igor Stravinsky Requiem Canticles, Boosey&Hawkes 1966