Òxid de coure(I)

Òxid de coure(I)
Substància química	tipus d'entitat química
Massa molecular	141,854 Da i 141,85410962 Da
Estructura química
Fórmula química	Cu₂O
SMILES canònic	Model 2D; [O-2].[Cu+].[Cu+]
Identificador InChI	Model 3D
Propietat
Densitat	6 g/cm³ (a 20 ℃, sòlid)
Índex de refracció	2,85
Solubilitat	valor desconegut (aigua, valor desconegut)
Punt de fusió	1.244 ℃
Punt de descomposició	1.800 ℃
Cristal·lografia
Sistema cristal·lí	sistema cristal·lí cúbic
	NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response ()

L'òxid de coure(I), de fórmula Cu₂O, és un tipus d'òxid de coure.^[1] És insoluble en aigua i solvents orgànics. L'òxid de coure(I) es dissol en una solució d'amoníac concentrat per formar el complex^[2] incolor [Cu(NH₃)₂]⁺, que s'oxida fàcilment en l'aire al complex blau [Cu(NH₃)₄(H₂O)₂]²⁺. Es dissol en àcid clorhídric per formar HCuCl₂ (un complex de CuCl), en canvi dissolt amb àcid sulfúric i àcid nítric produeix sulfat de coure(II) i nitrat de coure(II), respectivament.

L'òxid de coure(I) es presenta com el mineral cuprita en alguns roques de color vermell. Quan s'exposa a l'oxigen, el coure s'oxida de manera natural a òxid de coure(I), malgrat que ho fa d'una forma molt lenta. En el laboratori, el procés es pot escurçar usant alta temperatura o una alta pressió d'oxigen. Amb escalfament, l'òxid de coure(I) formarà l'òxid de coure(II).

La formació de l'òxid de coure(I) és la base del test de Fehling i de la Reacció de Benedict pa la reducció de glúcids que redueixen en solució alcalina una sal de coure(II), donant un precipitat de Cu₂O.

L'òxid de coure(I) es forma en peces de coure xapades amb plata exposades a la humitat quan la capa de plata és porosa o està danyada, aquest tipus de corrosió rep el nom plaga roja (corrosió).

Aplicacions generals

L'òxid de coure(I) es fa servir normalment com pigment, fungicida, i agent antiincrustacions de pintures marines.

Aplicacions com semiconductor

L'òxid de coure(I) va ser el primer semiconductor conegut. Els díodes rectificadors basats en aquest tipus de coure es van fer servir a la indústria des de 1924, mans que el silici passés a ser l'estàndard.

L'òxid de coure(I)^[3] mostra sèries d'excitons amb amplades de ressonància química en el rang de neV (10^-9 eV).

Referències

↑ N. N. Greenwood, A. Earnshaw, Chemistry of the Elements, 2nd ed., Butterworth-Heinemann, Oxford, UK, 1997.
↑ D. Nicholls, Complexes and First-Row Transition Elements, Macmillan Press, London, 1973.
↑ P.W. Baumeister: Optical Absorption of Cuprous Oxide, Phys. Rev. 121 (1961), 359. Direct web link (subscription required)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Òxid de coure(I)

[1] N. N. Greenwood, A. Earnshaw, Chemistry of the Elements, 2nd ed., Butterworth-Heinemann, Oxford, UK, 1997.

[2] D. Nicholls, Complexes and First-Row Transition Elements, Macmillan Press, London, 1973.

[3] P.W. Baumeister: Optical Absorption of Cuprous Oxide, Phys. Rev. 121 (1961), 359. Direct web link (subscription required)

[1]

[2]

[3]