És situada al sector més oriental del país, a la zona de contacte entre l’extrem oriental dels Alps i la plana Pannònica, a l’encreuament de les vies naturals entre el N d’Europa i l’Adriàtica. Antiga plaça forta sobre una baixa terrassa d’un braç del Danubi, el Donaukanal, i a la confluència del petit afluent, el Wien, per la seva situació geogràfica fou elegida, al segle XVI, pels Habsburg com a residència, fet que determinà el seu futur desenvolupament, que ha estat unit a les condicions polítiques. El període de màxim creixement correspon a la segona meitat del segle XIX: dels 440.000 h que tenia el 1840, passà a 1.365.000 el 1891 i a més de 2 milions el 1910. Tanmateix, la pèrdua de la seva capitalitat imperial, el 1918, representà el seu declivi, acompanyat d’un important corrent emigratori. L’estructura de la ciutat, formada per tres cercles concèntrics, reflecteix les etapes del creixement urbà; el centre històric (Innere Stadt), que conserva nombrosos edificis i palaus del segles XVII i XVIII, és envoltat pel Ring, trajecte circular d’on surten diverses vies radials que van fins al Gürtel, segon gran bulevard concèntric i que inclou els barris residencials del segle XIX, més enllà del qual es troben ja els barris perifèrics. A les funcions pròpies de capital federal, juntament amb les de land autònom, uneix el fet d’ésser un important centre d’indústries de transformació (electromecàniques, de material de precisió, d’instruments músics, alimentàries, etc.). La indústria petroliera té un paper molt important gràcies a la refineria de Schwechat. Centre d’ensenyament superior. Té aeroport internacional. En el pla internacional, és seu de nombrosos organismes, com l’AIEA i l’OPEP.
La història
Viena té l’origen en una antiga colònia romana, Vindobona, establerta (~100 aC) com a protecció del limes romà del Danubi i segurament construïda a partir d’una antiga fundació cèltica, o potser fins i tot il·líria. Cap al segle IX se situa la fundació de les dues esglésies més antigues de Viena, la Ruprechtskirche i la Peterskirche. Cap al 1135 passà sota la dominació del llinatge dels Babenberger, els quals vers el 1156 la convertiren en llur residència, una vegada conquerit el ducat d’Àustria. Vers el 1137 fou anomenada per primera vegada civitas. Gràcies a la seva categoria de residència ducal i al desenvolupament del tràfic comercial al Danubi, assolí una gran florida cultural i mercantil. Al final del segle XII el duc Leopold VI li concedí el dret de ciutat, amb una posició de monopoli pel que feia al comerç de trànsit. Entre el 1237 i el 1278 li fou concedit tres cops el títol de “ciutat lliure imperial”. A la mort de l’últim membre dels Babenberger (1246), passà a poder del rei de Bohèmia Otakar II, de la dinastia premíslida (1251-76). El 1276 hagué d’acceptar els Habsburg, tot i que la població s’aixecà contra els nous senyors. Aquests aixecaments foren vençuts per Albert I (1288), que posà fi a les llibertats imperials de la ciutat. Malgrat tot, Viena es convertí, durant el segle XIV, en una ciutat cultural de notable importància. El 1365 el comte Rudolf fundà la universitat. A partir del 1448 fou gairebé sempre residència imperial. Durant l’humanisme, fou novament un focus cultural important, fins que passà sota la dominació de la dinastia hongaresa (1485-90). Amb l’avanç dels turcs als Balcans, fou assetjada durant el 1529 i el 1683. La ciutat, de nou en mans dels Habsburg, aconseguí una gran esplendor en tornar a ésser ciutat imperial, i hom inicià la construcció de nombrosos palaus de la noblesa, de castells i de jardins. Sota els regnats de Maria Teresa i de Josep II, es convertí també en un centre musical d’excepcional importància, per la presència de músics com Gluck, Mozart i Haydn. El 1741 fou fundat el Burgtheater, un dels teatres més famosos d’Europa. D’altra banda, s’inicià també a poc a poc la industrialització, amb la fundació de la fàbrica de porcellanes d’Augarten (1744). Al començament del segle XIX fou ocupada dos cops per les tropes napoleòniques. El 1814-15 hi fou celebrat el congrés de Viena. Durant els anys 1830 la burgesia es convertí en l’element dominant de la societat (amb l’anomenada Biedermeier-Kultur), i amb la presència de compositors (Beethoven, Schubert i Strauss), d’escriptors i poetes de notable qualitat (Grillparzer, Nestroy, etc.) es transformà en una de les capitals més importants d’Europa. Durant la revolució de 1848-49 hi hagué diversos aixecaments, que foren vençuts durament. Amb tot, durant el regnat de l’emperador Francesc Josep I (1848-1916) esdevingué una metròpoli de caracter mundial. Hom construí el Ring i altres obres de gran importància, com l’Òpera, el Museu d’Art, la Universitat Nova, el Parlament, l’Ajuntament, etc. El 1873 tingué lloc una exposició universal. S’hi establiren artistes de renom mundial (A. Bruckner, J. Brahms, H. Wolf) i, més endavant, compositors, pintors i escriptors (G. Mahler, A. Schönberg, G. Klimt, E. Schiele, O. Kokoschka, R. Kraus, R. Musil i H. von Hofmannsthal), la qual cosa convertí Viena en un centre intel·lectual de primer ordre. A la fi de l’imperi austrohongarès perdé més de 350 000 h. El 1922 la ciutat, que fins aleshores havia pertangut a la Baixa Àustria, es convertí en un land independent. Després de l’annexió d’Àustria per part de l’Alemanya nazi (1938), Viena es convertí en un “districte imperial de la gran Viena” (Reichsgau Gross-Wien), a causa de la incorporació de 97 municipalitats. Durant els bombardeigs dels anys 1944-45 foren destruïts el 21% dels edificis i el 25% de les instal·lacions industrials, i hi moriren 11 035 ciutadans. Al final de la guerra l’exèrcit soviètic ocupà una part de la ciutat, mentre que França, Anglaterra i els EUA es reservaren sectors propis. La ciutat fou governada conjuntament amb l’exèrcit soviètic d’ocupació (1945-55). Després de la guerra, els socialdemòcrates, amb els batlles Th. Körner, F. Jonas i F. Slavik, aconseguiren la majoria absoluta en la municipalitat vienesa i, alhora, enllestiren (sobretot amb Körner) la reconstrucció de la ciutat destrossada.
El patrimoni arquitectònic i artístic
Durant el període de l’art gòtic, hom desplegà una gran activitat constructiva i aixecà nombroses esglésies, que responien a una tipologia arquitectònica molt generalitzada en el món germànic del segle XIV, la hallenkirche, de fines columnetes i considerable alçària. A aquestes premisses correspon la catedral, dedicada a sant Esteve (1339), a més de l’església dels augustinians (1330-49), transformada al segle XVIII, la de Maria am Gestade (segles XIV-XV), la capella de la residència imperial (1447-49) i la Minoritenkirche (segle XIV). L’època barroca, després d’un Renaixement influït plenament pels mestres italians, fou especialment rica en monuments, gràcies a la gran prosperitat i poder de la ciutat i al prestigi de dos notables arquitectes, J.B. Fischer von Erlach i Johann Hildebrandt. El primer aportà a la ciutat un estil nacional i autòcton; l’edifici més important que dugué a terme fou l’església de Sant Carles Borromeo, començada el 1716, de planta el·líptica i decoració eclèctica. Poc abans de la seva mort començà la construcció de la Biblioteca Imperial, que acabà el seu fill, Joseph Emmanuel, com també els edificis del Picador de l’escola espanyola d’equitació i la Cancelleria Imperial, que integraven la Hofburg, antiga residència imperial. Hildebrandt s’especialitzà en la construcció de grans palaus: el de Göllersdorf i Pommersfelden, per a la família Schönbrunn, el de Belvedere (1721-23) i la residència Kinsky (1713-16). Cal esmentar també el Prater, una antiga zona de caça del segle XII, que acull el planetari, diversos museus i el parc d’atraccions amb la gigantesca sínia Riesenrad (1897). Entre els nombrosos i importants museus de la ciutat cal esmentar el Kunsthistorisches Museum, una de les pinacoteques més riques del món, el Museu de l’Acadèmia i la Graphische Sammlung Albertina, que posseeix una inigualable col·lecció de dibuixos i gravats. Viena ha mantingut viva fins avui la seva tradició musical amb orquestres com la Filharmònica de Viena i la Simfònica de Viena, de fama mundial, i un gran nombre de societats musicals, corals i d’investigació musicològica. L’activitat en el camp de les representacions d’òpera (la ciutat hi té dedicats dos teatres oficials: l’Òpera de l’Estat i la Volksoper o Òpera Popular) i en l’audició de concerts és tinguda com una de les més importants del món. També en el camp de la composició hi ha florit l’anomenada escola clàssica vienesa del segle XVIII i la del segle XX, dita també escola vienesa atonal.