mecànica

Comprèn dues parts: la cinemàtica i la dinàmica. La primera estudia només les relacions geomètriques i cronomètriques en els moviments. La segona, la principal, té per objecte la interacció mecànica, és a dir, el procés físic pel qual dos mòbils o més es modifiquen mútuament el moviment (llur direcció, llur velocitat), i això té lloc mitjançant un camp (gravitatori, elèctric, nuclear). Ambdues parts, de fet, es complementen, puix que, mentre les modificacions del moviment són cinemàtiques, la cinemàtica necessita, per part seva, un referencial, sòlid immutable (per exemple, la Terra) constituït per un conjunt d’interaccions. Des del punt de vista didàctic hom acostuma a introduir dues altres parts de mecànica: la cinètica, que, considerant magnituds tals com la massa, l’impuls, l’energia cinètica i el moviment d’inèrcia, fa d’intermediari entre la cinemàtica i la dinàmica, i l'estàtica, que tracta de l’equilibri d’un conjunt de cossos immòbils sotmesos a diverses interaccions que es compensen, i constitueix, doncs, un cas particular de la dinàmica. Des d’un punt de vista quantitatiu, la intensitat d’una interacció és expressada tradicionalment per la seva força, però sovint, sobretot en física moderna, quan la força depèn només de la distància mútua entre mòbils, també és expressada per l'energia potencial. La importància de la mecànica consisteix en el fet que tota transformació fisicoquímica engloba un canvi de lloc, bé que en general no s’hi redueix. Així, en química, la costa essencial és el canvi qualitatiu (de la mescla d’hidrogen i oxigen en aigua, per exemple), i no pas l’accessori desplaçament dels àtoms. La reducció de la física entera a la mecànica, teoria coneguda com a mecanicisme, fou el gran error de la ciència dels segles XVII a XIX, o almenys de la majoria dels físics d’aquests segles.

Taula cronològica dels principals avenços de la mecànica