DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. CIMA f.: cast. cima.
I. || 1. Les branques que formen la part superior d'un arbre o arbust. Per açò estan los fruyts en les cimes del arbre, Llull Arbre Sc. i. 46. En lo pomer... corrupció devallava de les cimes e generació hi pujava, Llull Arbre Sc. ii, 389. A Mallorca es diu cima especialment la rama o branques tallades de la part superior d'un arbre.
|| 2. Cadascuna de les branques superiors o més primes d'una planta. Prin roses e ruda... e les çimes o fulles del fenoll, MS Klag. segle XIV, 16. A forma e semblança del arbre novell, car si algú pren la sua cima e forçadament la tira e la enclina a terra tentost que la lexerà tornarà al seu primer stat, Canals Carta, c. 1. Coet les cimes pel salze en aigua, Tres. pobr. 60. Quant començarà de fer la fruyta tallar-li les simes o lo cap dels brots, Agustí Secr. 47. Especialment: a) Sarment, verga de parra (Alaró, Consell).—b) Branqueta de bruc (Empordà). «Agafa una cima i ves a engegar» (St. Feliu de G.). «Si no vas a estudi, t'hi portaré a cops de cima» (Llofriu, St. Feliu de G.).
|| 3. La part més prima de la canya de pescar, on posen el fil de l'ham (Barc., Tarr., Tortosa); cast. rabiza.
|| 4. Tupada amb una branca o bastó (Mall.). «Si no creus, te donaré cima» (Manacor). «Fer córrer sa cima»: tupar, bastonejar (Llofriu).
|| 5. Contusió assolcada produïda per cops pegats amb un objecte flexible o per excés d'estretor d'una corda o altre lligall (Men.); cast. mella, cardenal. a) Fer cima a una cosa: entrar-li, fer-hi coneixedor el cop o qualsevol altra acció; cast. hacer mella.
II. || 1. La part més alta d'una cosa (en sentit material o moral). Estan en la cima d'una alta muntanya, Llull Cont. 354, 2. E trencà la cima del arbre de la nau del sacrista, e ab la antena donà en la nau, Jaume I, Cròn. 489. Car qui dels alts és vengut a la cima, | los bays lochs clars demostra que passà, P. Torrella (Cançon. Univ. 181). Faràs la archa axí compassada que en la cima no hage sinó una colzada de ampla, Serra Gèn. 16. E jo seré en cima del puig, Serra Gèn. 76. Tocant la cima de la vostra caritat fins a la altea del cel, Villena Vita Chr., c. 291. Y d'eixa serra en la més alta cima, Canigó iii.—a) L'alta cima (ant.): l'alta societat. Ja no's parla en l'alta cima sinó d'aquesta oradura, Cobles Marquesota.
|| 2. pl. Cimes: brossa escumosa que es posa damunt l'oli, dins el safareig del resguard (Mall.).
    Loc.—a) Anar per les cimes (ant.): entretenir-se en les parts accidentals d'una qüestió, deixant de banda les principals; cast. andarse por las ramas. Avant, dix ell; no anem per les cimes, Metge Somni iv.—b) Estar (de qualcú o de qualque cosa) fins a les cimes dels cabells: estar-ne tip, no poder-ho suportar més (Llofriu).
    Fon.: símə (pir-or., or., bal.); símɛ (Ll., Gandesa, Maó); síma (Andorra, Tortosa, Cast., Val., Al.).
    Etim.: del llatí cyma, ‘brot’, ‘branqueta tendra’.

2. CIMA f., grafia ant.:
V. sima.

CIMÀ m.
Ciment de construcció (Gir., Empordà); cast. cemento (V. ciment, || 1).
    Fon.: simá (Camprodon, Girona, Llofriu, St. Feliu de G., St. Joan les A., Terrades).
    Etim.: del fr. ciment (pronunciat simā).